l'informatiu, 22 desembre 2010
Les Normes de Castelló, les normes de tots (III)
El 21 de desembre de 1932 les més significatives
entitats culturals valencianes i un important nombre d’escriptors, polítics i
intel·lectuals arribaven a un acord per tal d’emprar les mateixes normes
ortogràfiques en els seus escrits, i aprovaren el que coneguem amb el nom de
Normes de Castelló o de 1932.
Que ara, 80 anys després, diverses entitats
culturals i institucions celebren entusiàsticament l’aniversari d’aquesta data
ens ha de fer una idea de la transcendència que per al valencià va suposar i
suposa actualment aquell fet; tant és així que podem afirmar, sense exagerar
gens ni mica, que les Normes de Castelló representen un dels esdeveniments més
significatius de la història de la llengua dels valencians, i sens dubte un
dels més rellevant de tot el segle XX. I això per dos motius:
El primer perquè a partir d’aquell moment els
valencians tenim una ortografia unificada, element imprescindible per encetar
un procés de redreçament lingüístic, que ens ha de portar a assolir uns mínims
de normalitat en l’ús públic de la llengua. A més a més, aquesta ortografia es
mantenia en consonància amb l’emprada pels principals escriptors de la
Renaixença, com Teodor Llorente, i l’aprovada el 1913 a Catalunya per
l’Institut d’Estudis Catalans i que els mallorquins també feien servir.
El segon dels motius, per l’elevat grau de
conformitat amb que van ser aprovades les normes ortogràfiques; la pràctica
totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats
culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les empraran sense
vacil·lar ni qüestionar la seua validesa, conscients com eren que l’augment de
l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat que portà la II República
feia imprescindible aquest acord.
Efectivament, si hi ha un aspecte especialment
significatiu en tot el procés de gestació de les Normes de Castelló és l’elevat
grau de conformitat amb què foren acollides per la pràctica totalitat d’usuaris
de la llengua. Aquest consens fou possible, per una part, per la consciència
existent en la societat valenciana que, davant de les noves perspectives que
s’obrien en la nova etapa republicana, calia una normativa ortogràfica
consolidada per a la llengua, i per l’altra, per la magnífica actuació dels
impulsors de la iniciativa, i pel tacte i sensibilitat que demostraren, que els
portà a allargar durant anys tot el procés fins a aconseguir l’acceptació dels
sectors més reticents. Segurament l’experiència del que havia passat a
Catalunya, amb l’oposició d’un significatiu grup d’escriptors antinormistes,
dugué els impulsors del pacte ortogràfic, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet entre
altres, a ser especialment cauts. És per això que el procés s’activà des de
Castelló i des de la Societat Castellonenca de Cultura, entitat que ja emprava
les normes de Pompeu Fabra des de la seua creació el 1919. En aquest sentit,
hem de constatar el paper fonamental jugat per Castelló i per la Societat
Castellonenca, que aconseguiren atorgar el necessari prestigi i autoritat a la
iniciativa.
El 1932 s’inicià un nou camí ple d’esperança per
al valencià forjat sobre la base del consens entre els escriptors valencians
que, per primera vegada, abandonant estèrils personalismes, s’havien posat
d’acord a considerar que allò més important era caminar tots junts en una
mateixa direcció, usar una mateixa normativa ortogràfica per a, d’aquesta
manera, impulsar l’ús de la llengua d’una manera més efectiva com a reflex de
la nostra personalitat col·lectiva.
Les Normes de Castelló de 1932 seran, per tant, la
base de la recuperació idiomàtica valenciana durant el període 1932-1939, i
posteriorment també durant la dictadura franquista, amb els cursos de llengua
de Lo Rat Penat iniciats el 1949; i també en l’actualitat, en ser assumides com
a pròpies per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que estableix en l’article 3
de la Llei de creació que la normativa lingüística que s’hi aprove ha de partir
de «la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna
valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les
denominades Normes de Castelló».
Aquesta llei aprovada per les Corts Valencianes,
la màxima institució representativa de la voluntat del nostre poble, suposa el
reconeixement explícit i oficial de l’existència de la normativa ortogràfica
per al valencià. La normativa de l’any 32, usada per la majoria dels escriptors
valencians en els darrers huitanta anys i difosa per gramàtics i filòlegs
com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner o
Francesc Ferrer Pastor, rebia, per primera vegada, el beneplàcit de les
institucions autonòmiques valencianes, que la convertien en la normativa
oficial dels valencians. El món institucional admetia oficialment, però amb quasi
setanta anys de retard, allò que per a la societat civil valenciana era una
completa realitat des dels anys trenta.
Per tant, les Normes de Castelló, ara més que mai,
s’han convertit en les normes de tots els valencians.
Jaume I:
Televisió de Catalunya
| JAUME I EL CONQUERIDOR (1208-1276) | |||
| Jaume I va ser rei de la corona d'Aragó entre el 1216 i el 1276, any de la seva mort.. Va ser conegut amb el sobrenom d'"el Conqueridor" perquè durant el seu regnat la corona d'Aragó va incorporar Mallorca i València, on va fundar els regnes respectius. | |||
| El rei Jaume és un dels personatges més importants de
la història de Catalunya. Va néixer a Montpeller, però de ben petit va
ser presoner de Simó de Montfort, croat que va derrotar el seu pare, Pere I, a la batalla de Muret.
Un cop acabada la crisi dels albigesos va ser alliberat. Va ser
custodiat i educat al castell de Montsó per l'orde del Temple. La seva
adolescència té lloc durant la regència dels seus oncles Sanç i Ferran. I
el jove rei va saber superar les dificultoses relacions amb els nobles.
Va conquerir Mallorca (1229) i València
(1238), territoris que va incorporar a la Corona d'Aragó i va dotar de
la condició de regnes. La crònica del seu regnat va ser recollida pel Llibre dels feits.
La conquesta de Mallorca va obrir rutes comercials cap al Mediterrani, i la de València va permetre posar sota dominació cristiana les riques terres de l'Horta i va ampliar la frontera amb Castella. Jaume I va dotar el Regne de València amb unes lleis pròpies, els Furs de València. També va permetre que la població musulmana, principal mà d'obra del camp valencià, es mantingués en terres valencianes. El repartiment de noves terres als nobles que van participar en les campanyes es va fer a partir de Llibres de Repartiment. La signatura del tractat de Corbeil (1258) va significar la renúncia a la seva posició de privilegi en terres franceses. Aquest tractat i la devolució de Múrcia a Castella són potser les parts menys llustroses del seu regnat, que destaca, més enllà de la conquesta, pel fet que és l'inici d'un període d'expansió i auge comercial. La redacció del Llibre del Consolat de Mar, primer codi de costums marítims, les reformes monetàries i la protecció dels jueus van aportar a la Corona les bases d'un esplendor que assolirien els seus descendents. Va morir a València el 1276, després d'haver cobert un regnat de més de 60 anys, cosa poc habitual en aquell temps. |
Llei Wert
La cimera contra la llei Wert es realitzarà dimarts
Herrera demana a Mas que es parli "de tot el sistema educatiu", que
s'hi convoqui la comunitat educativa i que tingui lloc al Parlament
Herrera s'ha reunit aquest dimecres amb Mas al Parlament XAVIER BERTRAL
Així mateix, l'ecosocialista ha demanat que també s'hi convoqui "la comunitat educativa" –com ja va anunciar que faria Artur Mas– i que tingui lloc al Parlament, que és "un marc plural". "La unitat la podríem expressar ara", ha assegurat i, per tant, si cal convocar "l'enèsima cimera" ha de ser per "parlar de l'educació en el seu conjunt".
En tot cas, a diferència del primer secretari del PSC, Pere Navarro, Herrera no ha amenaçat de no assistir a la cimera si no s'acompleixen les seves demandes. "Hem dit el que volem, a veure què fa [Mas] i serem conseqüents", s'ha limitat a explicar el líder ecosocialista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario