Teoría

La Sociolingüística

La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega de estudiar les condicions d'existència d'una llengua. 

Analitza l'ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. 

Té en compte les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació, com ara els àmbits d'ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més utilitzades, la categoria dels seus parlants, els temes que es tracten, els contexts en què es realitzen les comunicacions...

El monolingüisme

El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Existeixen dos classes de monolingüisme: 

1. el monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una solallengua de manera habitual.
2. el monolingüisme  social: es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. 

 

El bilingüisme

Per bilingüisme entem aquelles situacions en què les llengues en contacte són només dues. S'ha parlat de diferents classes de bilingüisme: 

1. bilingüisme individual: capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. S'engloben ací situacions extremadament variades segons els nombrosos factors que es tinguen presents (segons el grau d'ús d'una llengua, segons el grau de domini de les llengües, segons la motivació psicològica...)
2. bilingüisme social: s'usen dos llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües. 
3.  bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüistica i no la sociolingüistica.

Models d'educació bilingüe

Disglòssia

el concepte de disglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l'estudi d'una situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho partint de l'anàlisi de casos com el de l'àrab i el del grec, llengües que han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral. 

mitjançant aquesta concepció de la disglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles: 

1. disglòssia i bilingüisme: és el cas d'aquelles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.
2. disglòssia sense bilingüisme: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
3. bilingüisme sense disglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
4. ni blingüisme ni disglòssia: sería la situació de comunitats monolingües o estats monolingües.

 
Substitució lingüísitca

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingÜístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús. 

Es tracta per tant d'una situació dinàmica i inestable. 

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).

 el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Normalització lingüística

És un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüísitca. Pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. S'han de reorganitzar les funcions lingÜístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu es la normalitat lingÜística incidint en els segÜents aspectes bàsics: 

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d'ús de la llengua. 
• Ocupar tots els àmbits d'ús de la llengua.
• Unes normes d'ús favorables a la llengua dominada. 
  

 

Idees bàsiques per potenciar l'adquisició d'una L2 

1.  L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient. 
2. La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2. 
3. La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica. 
4. En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic. 
5. Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació. 
6. Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessin. 
7. Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut. 
8. El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals. 
9. La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.
10. Si l’alumne aprèn a “preguntar”aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep. 

 

Els programes d'educació bilingüe i plurilingüe

1. Programa d'Inmersió Lingüística (PIL): el Programa d’Immersió Lingüística està pensat  per a xiquets i xiquetes no   valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua majoritària de comunicació. El programa està dissenyat per a que, a partir de la voluntat manifestada pels pares, mares o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística   en la llengua que no li és habitual. —          

Este programa partix del respecte a la llengua pròpia de l’alumnat: en tot moment es respecta l’expressió espontània de l’alumne o alumnat.                

El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i les alumnes assolixen un domini formal.                                 

El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.  

2. Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV): en les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques del context ho permeten, el Programa d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària. —

L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment. 

Així, s’ afavorix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà, de manera que es puguen aconseguir els objectius previstos en els decrets de currículum. 

El Programa d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO. En aquest programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.    

3. Programa d'Incorporació Progresiva (PIP): en els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva. La llengua base és el castellà. 

Durant l’etapa infantil, s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial que no els és habitual. Este fet afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials. 

El Disseny Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà: a partir de l’etapa primària, s’introduix l’assignatura de Valencià: llengua i literatura des del primer curs —i l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.

Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels pares o tutors.    

El Programa d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària. Aquest programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe DPP.

Aquest disseny tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

   
   4. Programa d'Educació Bilingüe Enriquit (PEBE): L’ordre de 30 de juny de 1998 (DOGV núm. 3258, de 14 de juliol de 1998), permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des del 1r curs de l’Educació Primària l’ensenyament d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.

   Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l’Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

  A l'hora d'aplicar un PEBE, cal determinar la proporció de l’ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d’acord amb els cronogrames orientatius dels annexos i tot respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i a les hores establertes per a l’ús i ensenyament de la llengua estrangera. 

   De la mateixa manera, caldrà establir el moment i la seqüència d'introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües del programa, així com definir el tractament de la lectoescriptura. S'hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament integrat de les llengües del programa.

   Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.

   Han d’elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars i adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts. 

  Durant el curs acadèmic 1998-1999 foren 53 els centres que van iniciar l'aplicació del Programa d'Educació Bilingüe Enriquit.

   En el curs 2006-2007 ja apliquen este programa un total de 278 centres de la Comunitat Valenciana. 

Models de política lingüística

 Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

    

     1. El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.       

    2. El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial. 

  

  A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.  

   La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...